El color dels somriures

Normalment, i sempre que puc, a l'hora del pati estic fora vigilant als xiquets encara que no li toque pati a la meua tutora. Una de les raons és perquè no m'agrada estar dins del centre tot el dia sense sentir l'aire, però també és perquè crec que durant els patis pots aprendre molt dels xiquets: els jocs als que juguen, el seu comportament amb la resta de companys d'altres cursos... una manera de conèixer-los més enllà de l'aula.

L'hora del pati de hui m'ha cridat molt l'atenció, perquè una de les meues alumnes s'ha apropat a mi i m'ha preguntat quin era el meu color preferit. Quan li he contestat que era el blau ha posat una cara de sorpresa i li he preguntat perquè li extranyava tant.

-Perquè el blau és el color de la tristesa- m'ha dit-, i tú eres molt alegre!

M'he quedat reflexionant en això perquè no m'esperava eixa resposta i no sabia cóm eixir de la situació. Aleshores li he preguntat que perquè deia que el blau era el color de la tristesa. La resposta ha sigut clara i directa:

-Quan veig un dibuix on algú plora les llàgrimes són de color blau.

Hem continuat parlant dels colors: que si el roig era estar enfadat, que el rosa era el color dolç... i cada vegada s'apropaven més xiquets a escoltar i participar en la conversació diguent què representava cada color per a ells. Ha arribat un moment en el qual no sabia de quin color haviem parlat i de quin no, aleshores els he volgut preguntar una cosa per a que reflexionaren sobre la relación entre els color i els sentiments.

-Si el color blau és la tristesa i el color roig la ira, quin és el color que representa l'alegria?- he preguntat.

-El groc!- ha contestat la mateixa alumna que s'havia apropat al principi i alguns alumnes més.

-I perquè?

-Obviament perquè és el color del sol- ha dit com si fora la resposta més evident del món-, i al sol sempre hi ha que dibuixar-li un somriure perquè està alegre.

Per sort, mentres responia ha tocat el timbre i els he dit que es foren a la fila perquè, sincerament, no sabia què respondre. M'ha paregut un tema molt abstracte com per a que uns xiquets de 1r de Primària puguen comprendre-lo! Però si una cosa m'ha quedat clara és que els alumnes, encara  que passes molt de temps amb ells, sempre poden sorprendre't!